Arte nuevo de hacer convocatorias en este tiempo
Va ser el 1609 quan Lope es va enfrontar als acadèmics de Madrid amb el seu “Art Nou de Fer comèdies”. Plens d'enginy, aquests 398 versos comptaven de forma àgil i amena, els trets més notables del teatre que el mateix autor i altres contemporanis portaven als tablats dels corrals de comèdies des de les darreres dècades del s. XVI. A nous temps, noves comèdies. Lluny de les preceptives clàssiques, Lope de Vega havia creat una poètica viva, arriscada, nova que es devia al públic del seu temps: “i escric per l'art que van inventar/ els que del vulgar aplaudiment van pretendre; /perquè com les paga el vulgo, és just/ parlar-li en neci per donar-li gust”.
Per primera vegada a la història de la humanitat, l'espectador no depenia de la magnanimitat d'un poderós per acudir a una representació o es trobava casualment amb un espectacle de carrer a la plaça pública; n'hi havia prou que tingués els diners necessaris per pagar l'entrada: 12 maravedís. D'un acte restringit a una festa popular on es començava a balancejar el vaivé de l'oferta i la demanda. Això va generar una nova relació dialèctica entre el públic i els creadors: una mútua necessitat i una inexcusable influència.
L'escenari del SXVII esdevingué així un mirall de la vida. Va conviure la tragèdia amb la comèdia, els reis amb els graciosos, les criades amb les dames, els assumptes seriosos amb les situacions més frívoles, les albes amb els capvespres, les fondes amb les esglésies, l'honor amb el lliure arbitri, les dècimes amb les rodones… Tot tenia sentit dins del “monstre”. Lope ho sabia bé.
I si en diem clàssics, és perquè sabien molt bé retratar la polièdrica condició humana, sempre contradictòria, plural i oberta, reflex de la societat.
El Festival Internacional de Teatre Clàssic d'Almagro també sap que canvien els temps i amb ells la manera d'explicar. I també sap que el seu públic és exigent, “divers i imperiós”.